Qui va ser Josep Ester Borràs

josep-ester

Josep Ester Borràs, un anarquista berguedà[1]

Josep Ester Borràs va néixer a Berga, al segon pis del número 3 de la Baixada del Vals (carrer Mossèn Comellas), el dia 26 d’octubre de l’any 1913. Josep era el segon fill de Francesc Ester Escobet, de Berga, i Dolors Borràs Solanas, de Freixenet (Lleida). Tenien 23 i 22 anys respectivament quan va néixer el Josep. Antònia era el nom de la germana gran del Josep, nascuda un any i mig abans. El seu pare, Francesc Ester, que fins llavors havia estat paleta, estava fent en aquells moment (i durant tres anys) el servei militar obligatori.

El Francesc venia d’una família humil i la Dolors Escobet, d’una família molt pobra: portava la casa, tenia cura de l’Antònia i del Josep (quan no ho feia l’àvia Dominga), netejava cases i rentava roba de gent rica de Berga i anava a buscar bolets i aglans per vendre’ls. Al mateix carrer vivien els pares del Francesc: el Josep Ester Bover, llenyataire que llavors treballava en una serradora, i la Dominga Escobet Serra, tots dos de 52 anys en el moment que naixia el Josep. La Dominga, Minga, a part de donar el sobrenom a fill i net, cuidava de l’Antònia i el Josep molt sovint mentre la mare treballava.[2] El 1915 va néixer la tercera germana, la Teresina, que moriria de meningitis tres anys després, causant gran dolor a la família. El seu pare, en tornar del servei militar ja no farà de paleta, començarà a treballar al cafè Modern i després ho farà a Cal Pelegrí, on a més la mare del Josep netejava als matins. Treballarà de cambrer fins que arran d’una disputa amb l’amo es decidirà a obrir el seu propi cafè a principis de 1919. Serà el cafè Colon, situat al segon pis del número 24 del carrer Major, al mateix edifici on vivia la família. El cafè serà més conegut, però, com el cafè de Cal Minga, i a l’abril de 1931 es va traslladar al número 2 del mateix carrer Major, al local que abans havia estat de la coral Unió Berguedana (i on més tard tornaria l’entitat hereva dels Cors de Clavé). El pare del Josep Ester durà el bar fins pràcticament la seva mort: el 1953 Francesc Ester traspassarà el cafè i hi van posar una bolera i aquell mateix any, amb 62 anys, el Francesc Ester moria a Berga. El pare de Josep Ester va ser un cafeter molt conegut i una persona popular i estimada a la ciutat, una mostra en fou el seu concorregut enterrament[3]. A causa del seu treball i del bar, la família passarà a ser, diguem-ne, petit burgesa.

Josep Ester va ser escolaritzat a Sant Joan (escola estatal) aproximadament als quatre anys. Als set anys va abandonar les escoles nacionals i va passar a l’escola privada que tenia el Just Lacau Peralta a la mateixa escala on havia anat a viure la família Ester Borràs[4]. El Just Lacau era un anarquista originari de Barbastre i tenia llavors vora els 40 anys. Era fort, amb un poblat bigoti i un posat seriós. Compaginava l’escola amb la professió de músic a la banda municipal de Berga i en una altra banda que tocava pels pobles, de manera que sovint havia de marxar de classe per alguna actuació cosa que, segons Josep Ester, els nens agraïen. Abans de posar l’escola, el Lacau, que havia estudiat en un convent de frares dominics a Barbastre, havia estat el cap de l’estació d’Olvan-Berga i més tard, havia treballat de peó en la construcció de la carretera que puja a Queralt. Sempre va tenir una situació econòmica molt precària. Cal afegir que el Just Lacau, que serà alcalde de Berga durant un llarg període de la revolució social i la guerra civil de 1936-1939 en representació de la CNT, acabarà sent amic personal de Josep Ester. Malgrat tot, l’Ester ens recorda que la pràctica pedagògica del Lacau era com la de la resta de professors que va patir en aquella època: dur, inflexible i que aplicava càstigs físics. A l’escola del Lacau hi anaven uns 20 o 25 alumnes d’entre 4 i 10 anys. Als deu anys, el Josep va voler fer la comunió (els seus pares van quedar ben parats) i més tard, va entrar a les Joventuts Antonianes (entitat recreativa catòlica), fent teatre i dansa amb mossèn Marià Miró (més músic que capellà segons Josep Ester)[5]. A principis de 1925, amb 11 anys, el Josep insistirà per deixar l’escola del Lacau i anar als «Hermanos» —les escoles Cristianes— i amb el suport de l’àvia, i malgrat l’oposició dels pares, ho aconseguirà.

El primer contacte amb el món del treball va ser com a venedor de caramels i, després, com a operador de càmera al Cine Coliseum que el seu pare, el Santacreu i el Cunill havien muntat. Encara estudiava. Va fer quatre cursos incomplerts i l’any 1927, amb 14 anys, deixarà els estudis, malgrat l’oposició dels seus pares. Aleshores va començar a treballar d’aprenent al taller de serralleria de Ramon Canudes, el Pixavi, que era amic de la família. El taller estava situat darrere de Sant Francesc. Era una feina que li agradava, tot i les pèssimes condicions laborals: 10 hores diàries de feina i 2 pessetes setmanals de sou. Fart de no aprendre res i d’aguantar un encarregat maliciós, va decidir anar a treballar a un altre lloc. L’agost de 1928 ja treballava a Hilados Asensio SA, és a dir, a Ca l’Asensio o la fàbrica del canal. Més sou per menys hores de feina i, sobretot, més possibilitats d’aprendre. Allà va conèixer l’Alfonsina Bueno Vela[6], de la qual es va enamorar.

En proclamar-se la Segona República, a Berga s’organitza un Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT), impulsat pel Ramon Casals, Ramonet Xic, el Miquel Bueno, el Ribereta, el Creus, etc. El Josep Ester s’hi afiliarà. Després d’una de les primeres i multitudinàries assemblees[7] al Teatre Quevedo, on es van visualitzar dues tendències (anarquistes versus marxistes del BOC), el Josep no ho va veure clar i va pensar a deixar-ho córrer. Parlant de l’assemblea i dels anarquistes i la seva fama amb en Just Lacau, al cafè familiar, aquest li donarà a llegir Anarquia, d’Errico Malatesta, i el llibre l’entusiasmarà i començarà a anar amb assiduïtat al local de la CNT, a relacionar-se amb els companys i llegir altres llibres i pamflets com El Botón de Fuego de José López Montenegro[8]. A partir de llavors, la seva militància entrarà en un procés d’acceleració continuada. Va començar a llegir tot el que podia i més, participava en totes les accions de protesta que podia. Durant una de les eleccions de 1931, en passar per casualitat davant d’un col·legi electoral on un capellà estava intentant que votessin a la dreta, es va veure ficat en una baralla de la qual el capellà en va sortir amb un cop de puny. El resultat no es va fer esperar: l’endemà el van fer fora de la fàbrica del canal.

A l’octubre de 1931, l’Alfonsina i ell sabran que esperen un fill. El Josep tenia 18 anys i l’havien fet fora de la fàbrica; l’Alfonsina, 17 i era aprenent de filadora i filla d’un segon matrimoni de Miguel Bueno, anarquista permanentment represaliat per la burgesia berguedana. Cap dels dos volia un fill. Finalment, es van casar el 9 de gener de 1932.

El dilluns 18 de gener de 1932 començava amb una vaga del tèxtil. La patronal de l’Alt Llobregat es negava a complir els acords que havia signat i que la resta de la patronal catalana complia. Hi havia tensió. Ramon Casals, Pere Creus i Vicenç Satina negociaven. A Sant Corneli (Fígols), el dimarts 19 de febrer, i en solidaritat amb les companyes del tèxtil, els miners inicien una vaga, però en aquest cas una vaga general revolucionària, que s’estendrà per diversos pobles. Berga restarà a l’expectativa.

Josep Ester contava amb 19 anys, s’acabava de casar, esperava una filla i des de feia més d’un any el seu compromís amb l’anarquisme i la revolució social no feia més que créixer. Aquell dia es va trobar amb el que podríem anomenar el seu grup d’afinitat: Àngel Soler, Ramon Vilanova, Josep Gros i el Patets, amb els quals es va dirigir al local del sindicat. Van parlar amb el Ribereta, que els va assignar diverses tasques per mirar d’ajudar a estendre la vaga general revolucionària.

Amb Bueno i Soler, van sortir del local a les 3 h de la tarda. Sense saber-ne els detalls, l’Ester sabia que actuarien de seguida. Van anar a un pis vell que el Bueno tenia a La Berruga (Les Voltes d’en Clarís, 4). Allà Miguel Bueno, ple d’il·lusió, havia anat fabricant explosius amb pólvora i olles i pots vells. Pa i llaunes de sardines van ser el sopar d’aquell dijous 21 de febrer. Havent sopat, el Miguel va dir al Josep que anés al sindicat, on el Patets l’havia d’informar d’alguna cosa. Però el Patets no hi era. Ningú no l’havia vist. L’esperava, mentre els membres de la junta del sindicat, nerviosos, anaven d’un costat a l’altre del local. Poc després, va acompanyar pels carrers de Berga, i fins més amunt de Cal Parraquer, un company que havia baixat ben armat des de Fígols al sindicat de Berga. Després, amb l’Àngel Soler, van decidir tornar al pis de La Berruga. Mentre caminaven cap allà, dues fortes explosions els van sobresaltar.

Els carrers, deserts. Van separar-se davant el monument a mossèn Comellas de la Plaça Cremada, llavors anomenada plaça de la Constitució. Dos números de la Guàrdia Civil impedien el pas per La Berruga. Llavors, el Josep va intentar accedir a la casa voltant per l’antic hospital, on un altre guàrdia civil li va barrar el pas. Impossible reunir-se amb els companys. Va dirigir-se al sindicat, però, de camí, es va trobar el seu pare, que li va dir que a casa tenia la mare i la dona plorant i, finalment, va anar cap a casa, no sense sentir-se culpable.

A Fígols s’havia proclamat el comunisme llibertari, però no van baixar a ajudar els companys de Berga, que era l’esperança que animava el cor i el cap de l’Ester. L’endemà al matí, amb la plaça plena de militars (cent soldats), Guàrdia Civil (amb reforços de Saragossa), mossos d’esquadra, sometents d’Esquerra Republicana de Catalunya i tafaners, i fent ús de companys del sindicat detinguts —Josep Solé, Poll—, els revolucionaris del pis de Les Voltes d’en Clarís es van rendir. Primer, Josep Cortina i, finalment, Miguel Bueno, Enric Garriga, Simón Molina i Josep Calderer. La presó i la deportació seria el destí que la República els brindaria. Josep Ester no va ser detingut i no va rebre cap tipus de repressió probablement a causa de l’amistat del seu pare amb alguns prohoms berguedans. Els dies que seguiren foren plens de tristesa i indignació, sobretot quan va escoltar el Patets tirar merda públicament sobre els seus antics companys, fet que va suposar un enfrontament verbal i públic. El 3 de juny de 1932 naixia l’Àngela, la filla de l’Alfonsa i el Josep, que durà el nom de la seva àvia materna l’Àngela Vela Garcia. El seu avi patern estava empresonat.

Després dels fets de 1932, el compromís de Josep Ester amb la lluita social i l’anarquisme, lluny de desaparèixer, va continuar en augment. El sindicat de Berga va continuar organitzant xerrades com ja havia fet a principis de 1931, portant a parlar a Berga Àngel Pestanya, Pérez Combina, Joaquín Cortés… El mes de maig de 1936 Frederica Montseny i Josep Peirats feien un míting a Gironella. Els conferenciants havien pujat a la comarca acompanyats per l’il·lustre intel·lectual prussià Max Nettlau —que va visitar meravellat els arxius de l’Ajuntament de Berga— i el també il·lustrat anarquista mallorquí Bernardo Pou i la seva companya. De Berga van baixar l’Ester i el Ramon Casals a convèncer-los de repetir l’endemà el míting a Berga i així va ser, tot i el reduït públic berguedà, en contraposició de la multitud a Gironella[9]. Foren els anys de la República un anys d’intens aprenentatge.

El 18 de juliol de 1936, es va saber que els militars s’aixecaven al nord d’Àfrica. El Josep, junt amb el Ramon Casals i el Ventura Molero, van anar a Manresa per mirar d’informar-se del que passava. En tornar a Berga, foren aturats per la Guàrdia Civil, sense conseqüències[10].

Josep Ester fou un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries (JJLL), l’any 1936, junt amb Ramon Casals, Josep Bach, Josep Casafont i Ramon Sant[11], una organització que creixerà de seguida. El dia 20, va anar a Barcelona amb Ramon Casals, Florenci Guix i Felip Ferran, on es trobaren amb el Buenaventura Durruti quan sortia de parlar amb el Lluís Companys i van rebre informació i consignes[12]. Va participar en el procés revolucionari iniciat l’estiu del 36. El mes de novembre del mateix any marxà de voluntari amb la columna Terra i Llibertat amb diversos companys de la comarca a la defensa de Madrid. Més tard, al front d’Aragó.

La militarització de les columnes de voluntaris per part del Govern de la República portarà debats, enfrontaments i desercions, sobretot en un primer moment. Al març de 1937, molts anarquistes[13] van abandonar el front en no acceptar la militarització. Fou el cas de Josep Ester, que va tornar a Berga i el 22 de març de 1937, va entrar a l’Ajuntament de Berga en representació la CNT, junt amb en Ramon Casals, substituint en Manuel Carceller i l’Agustí Vinyes respectivament, també de la CNT. A l’Ajuntament, el Josep va ser el president de la Conselleria de Proveïments. Tanmateix, hi va estar molt poc temps, ja que el 29 del mateix mes es va incorporar a treballar a la indústria de guerra col·lectivitzada. Arribat aquest punt, molts antics voluntaris van intentar tornar a la mateixa unitat on estaven —ara militaritzada—, per estar amb els mateixos companys. Així ho va fer l’Ester. La Columna Terra i Llibertat va passar a ser la 153 brigada mixta.

Al 1938 va fer un curs de capacitació de comandament, al juny l’acaba i es reincorpora a la brigada. Algunes columnes van ser militaritzades sense massa conflictes; d’altres, en la pràctica, no ho seran mai i seguiran funcionant com fins llavors —no sense problemes amb els subministraments—; i d’altres, com la Terra i Llibertat, viuran importants conflictes interns, ja que els cenetistes i anarquistes voldran fer prevaldre el model organitzatiu existent abans de la militarització mentre des del Govern s’enviaran comissaris polítics —molts comunistes— per implantar el nou model militar. El nou model passava per traslladar gent d’una brigada a una altra, rellevar els responsables, etcètera, i, de sotamà, execucions de membres del POUM i d’anarquistes.

De fet, el Josep Ester, que va arribar a tinent, fou detingut amb altres —entre els quals, el també llibertari berguedà Josep Bach—, acusat de participar en la mort el 27 d’octubre de 1938, entre Linyola i Mollerussa, d’un comissari polític comunista de la 153 brigada mixta: Enrique Rigabert Martín[14]. Malgrat tot, se’n va sortir i el 2 de febrer de 1939 travessava la frontera camí de l’exili amb la seva nova identitat: Domingo López Sepúlveda. El canvi d’identitat segurament va ser motivat per poder fugir de la repressió del Servei d’Informació Militar (SIM), que va actuar com la policia política dels comunistes al front i la rereguarda.

El mes de juliol de 1940 es va integrar, junt amb la seva dona i el seu sogre a la resistència contra els nazis. Es van integrar al grup de l’aragonès Francisco Ponzán, un grup d’anarquistes catalans i aragonesos molts dels quals ja havien participat durant la guerra en missions especials dins la zona nacional, integrats al Servei d’Informació Especial Perifèrica. El grup Ponzan va treure fins a tres mil persones —molts aviadors aliats— de la França ocupada cap a Espanya a través dels Pirineus, acompanyant-los cap a consulats o ambaixades segures i, en moltes ocasions, fins a Gibraltar. A canvi, els anarquistes aragonesos i catalans que formaven el grup volien armes i protecció per continuar la lluita contra Franco. El grup formarà part el mes de novembre de 1941 de la xarxa Pat O’Leary —més tard coneguda com a Pat-Françoise—, que va entrar en contacte amb els serveis secrets de diversos països aliats. La xarxa va operar per tot el Pirineu. Josep Ester va treballar evacuant aviadors de les forces aliades cap a Barcelona i Madrid.

El 30 d’abril de 1941 va ser detingut a Toulouse —en ser interceptada una carta— i fou internat al camp de càstig de Récébédou. Durant el mes de novembre del mateix any, i per requeriment de Francisco Ponzán, el tinent Robert Terres, el Padre, del servei de contraespionatge de la resistència francesa, va alliberar l’Ester amb documentació falsa. Aleshores, en Ponzán li va recomanar que desaparegués durant un parell de mesos. Concretament, li va aconsellar que anés a Banyuls-sur-Mer, on el grup tenia una caseta de suport. I allà s’hi va instal·lar amb la seva dona i la seva filla, aparentant una tranquil·la vida de burgès. Durant aquells mesos, va participar en la redacció d’un manifest per a la reorganització confederal. I al maig de 1942, va escriure unes petites memòries d’infantesa i joventut: Recuerdos y Reflejos.

Al juny de 1942, va viatjar a Berga per veure la família[15] I durant els viatges per Espanya, va ser aturat i retingut per la Guàrdia Civil en alguna ocasió, però se’n va sortir gràcies a la documentació falsa. El 30 d’octubre de 1943, però, la Gestapo va localitzar la casa que tenien llogada a Banyuls-sur-Mer, i van detenir el seu sogre —amb el nom fals de Miguel Solano García— i el seu cunyat, Josep Bueno. Aquest, aliè a les activitats de la resistència de la seva família, va acabar donant, sota tortura, l’adreça de l’Ester a Toulouse, i l’endemà, el van detenir. El controlaven de feia temps[16]. L’Alfonsina va ser detinguda el 2 de novembre i a la seva filla[17] no la van detenir perquè estava a casa d’uns amics[18].

Després de la detenció, va ser torturat i va anar passant per diversos camps de concentració. La seva família va córrer la mateixa sort. A ell d’entrada el porten a la presó de Saint-Michel de Toulouse; després a la de Fresnes, prop de París; i des d’allà, a la seu de la Gestapo, Rue des Saussaies, on va ser torturat i on es va tornar a trobar amb el coronel Bonneval (s’havien conegut a la presó de Saint Michel). D’allà el van dur al camp de selecció de Compiègne, on es va retrobar amb el seu sogre, el seu cunyat i la resta del grup Ponzán. Allà tots tres seran considerats Nacht und Nebel (‘nit i boira’), categoria que indicava que podien ser assassinats en qualsevol moment. S’hi estigueren tres setmanes.

Van ser deportats el 20 de març de 1944 i conduits a Neuen Bremen, on van estar poc més d’un mes. El 23 d’abril de 1944, després de tres durs dies de viatge, arribaven a Mauthausen. Ell serà el deportat número 64.553. El 18 d’agost de 1944, el seu sogre Miguel Bueno Gil va ser assassinat al castell de Hartheim. L’Alfonsina va ser internada a Ravensbrück on va ser objecte d’experiments pseudocientífics que li deixarien seqüeles. Ell i el seu cunyat, a Mauthausen, on seguien sent considerats uns Nacht und Nebel. En arribar al camp de seguida va contactar amb els companys espanyols i llibertaris. Les seves habilitats en el treball el van salvar d’una mort ràpida, com a molts altres «republicans». La seva arribada va suposar l’organització de la CNT i en va ser el representant dins el Comitè Nacional dels Republicans Espanyols del camp[19], del qual fou cofundador, aconseguint que els confederals i els poumistes acceptessin crear l’esmentat comitè junt amb els comunistes estalinistes[20]. A les darreries de l’internament tenien fins i tot armes, aconseguides per l’Ester i un altre noi que treballaven a l’armeria[21], per poder plantar cara a la possibilitat que davant les derrotes, els nazis els volguessin eliminar abans d’abandonar el camp.

El 3 de març de 1945 comencen a arribar a Mauthausen dones de Rabensbruck. Amb l’avenç de l’exèrcit roig, els alemanys van evacuar aquell camp i van dur les seves internes a Mauthausen. L’Alfonsina hi arriba el 7 de març i, gràcies a la solidaritat entre els espanyols, el Josep s’hi va poder retrobar, a les dutxes, en un emotiu encontre, tal i com recullen diversos relats d’interns.

El 22 d’abril de 1945 la Creu Roja Internacional es disposava a evacuar els francesos del camp, però ell i tres reclusos més (no francesos) s’hi van afegir. Finalment, després de diverses peripècies, van aconseguir arribar a Suïssa i, posteriorment, a França. Allà es va recuperar a l’hospital de Neuilly.

L’agost de 1945, a Toulouse, es funda la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i Josep Ester va estar al capdavant de l’organització fins la seva mort, desenvolupant diverses feines i col·laborant amb el seu butlletí Hispania. Va intervenir directament en la gestió per tal d’aconseguir pensions del govern alemany per a molts exdeportats i vídues d’exdeportats als camps de concentració. També va fer una gran tasca de difusió pedagògica dels horrors nazis. Sempre fou molt estricte i crític amb les imprecisions i inexactituds dels relats personals, històrics o literaris entorn els camps de concentració alemanys[22]. Aquell mateix any, amb l’escissió de la CNT —que durarà fins el 1961—, donarà suport al sector oficialista més ortodox i fou secretari de la Intercomarcal a l’Exili de la CNT de l’Alt Llobregat i Cardener. També va ser membre de l’Agrupació de Berguedans a l’Exili (1945-1947), assistint a diferents aplecs de l’esmentada organització i col·laborant en el seus butlletins d’informació.

L’any 1947 Josep Ester Borràs va separar-se de l’Alfonsina —fou un procés especialment dolorós pels dos— es va traslladar a viure a París i va passar a ser secretari general de la FEDIP. El mateix any impulsarà des d’aquesta organització una exemplar campanya internacional[23] per a l’alliberament dels espanyols internats al gulag soviètic de Karaganda[24] (Kazakhstan). Es tractava d’un grup de pilots que s’havien estat formant a l’URSS i marins mercants —una seixantena— de la CNT, l’UGT i d’altres sense filiació sindical que el 1939 se’ls va impedir sortir del país i el 1942 van ser internats a l’esmentat gulag. Unes preses austríaques que sortiran d’allà el 1946 donaran l’avís de l’existència d’aquest interns[25]. L’Ester ho farà públic en una roda de premsa. Donaran suport a la campanya totes les institucions, partits, sindicats i associacions de l’exili espanyol exceptuant els estalinistes, és a dir el PSUC i el PCE[26]. També hi donaran suport intel·lectuals com Camús, Sartre, Breton i un llarg etcètera. Es posarà en contacte amb l’ONU, la Creu Roja internacional, el govern francès, entre d’altres. La campanya de manera immediata va servir per millorar les condicions d’aquests presos, que van ser traslladats a un camp prop d’Odessa i van poder escriure a les seves famílies a través de la Creu Roja. Tanmateix, no va ser fins al mes de març de 1956 que el tribunal militar del Consell del Soviet Suprem no va alliberar-los.

L’any 1951 va treballar molt activament i amb èxit per evitar l’extradició a Espanya de Marcel·lí Massana, que havia estat detingut a França. Aquesta mateixa feina la farà amb molts altres, com Ramon Vila Capdevila, Quico Sabaté, etcètera.

Josep Ester va participar a la Comissió Internacional de Control del Règim Concentracional (CICRC) i a la Comissió Internacional contra els camps de treball forçat. Va treballar també a la secció espanyola de l’Oficina de Protecció dels Refugiats i dels Apàtrides (OFPRA), organisme públic francès creat el 1952 des del qual desenvoluparà una intensa feina complementària a la que desenvolupava a la FEDIP i altres organitzacions. Regularitzarà la situació de molts refugiats espanyols a França, aconseguirà pensions, etcètera.

El 1972, va rebre un gran homenatge internacional a Toulouse. Era una persona reconeguda —tenia condecoracions dels governs francès, anglès i nord-americà[27]— i molt estimada, ja que va dedicar la vida a ajudar els internats en camps de concentració, els perseguits polítics, els presos i tot tipus de víctimes de l’autoritarisme.

Entre el 1973 i el 1974 va traslladar-se amb la seva segona companya, Odette Kervorc’h, a Saint-Christol-lès-Alès, per estar més a prop de la frontera, més a prop de Berga. Casa seu s’anomenava Ker BergaKer, en bretó, vol dir ‘casa’ i l’Odette era d’origen bretó—. Després de la mort de Franco, va tornar a Berga i aprofitant que el procés de reconstrucció de la CNT estava engegat, va donar un molt concorregut míting al teatre Patronat. Va estar actiu fins ben poc abans de morir, el 13 d’abril de 1980, i va ser incinerat a Marsella.

L’any 1987, a Berga es va crear el Centre d’Estudis Josep Ester Borràs, però fins l’any 1998 no s’hi van fer tasques culturals. Avui dia és un centre de documentació, recerca i difusió de la història social de l’Alt Llobregat que pretén crear un corpus sobre el moviments obrer i llibertari de casa nostra. Es tracta d’una entitat sense ànim de lucre, que es finança amb les quotes dels seus socis —uns seixanta— i les seves edicions, i que afavoreix les iniciatives antiautoritàries berguedanes. Actualment compta amb 4.000 llibres catalogats, 6.000 per catalogar, un miler de capçaleres de diaris i documentació diversa al servei de la gent. Per poder canviar el món.

Dossier central publicat al pèsol negre 63


[1] Part de l’article «Josep Ester Borràs. Esbós biogràfic d’un anarquista Berguedà» de Josep Cara Rincón aparegut al núm. 117 (2013) de l’Erol: Berguedans als camps nazis.

[2] Segons el que explica el mateix Josep Ester a Recuerdos y Reflejos, i el que explica la seva germana Antònia a «Josep Ester una vida pels altres» (Puntas, Jordi. Regió 7, 19-4-1980, pàg. 10).

[3] Com podem llegir a la necrològica que va aparèixer a Solidaridad Obrera (Órgano del movimiento libertario español en Francia (Año IX). Núm. 451, 5 de novembre de 1953).

[4] Cap al 1918, i fins la proclamació de la Segona República, va viure amb la seva família al carrer Ciutat, número 24.

[5] Quan aquesta entitat va desaparèixer en favor del Centre Catòlic (controlat pels Franciscans i de caire absolutament reaccionari), el Josep va fer d’escolanet a l’església de Sant Francesc d’Asis per al pederasta i capellà jesuïta mossèn Bellet el qual abusava de molta canalla. Ell no en fou cap excepció, com ens explica àmpliament (op. cit.). Amb 18 anys, l’any 1931, Josep va abandonar tota creença religiosa i passà a regir-se únicament per la seva consciència.

[6] Era nascuda a Moros (Saragossa), igual que els seus pares.

[7] Gairebé mil persones segons explica l’Ester (op. cit.).

[8] Anarquista aragonès que va fer de mestre racionalista a Sallent a finals del segle xix.

[9] Peirats, José. Recorrido por mi vida. Vol III. 1975. Biblioteca Pública Arús, Barcelona. Memòries inèdites de Josep Peirats. Diem inèdites perquè el treball editat per Flor del Viento és un collage parcial i ben poc encertat. Vegeu: «La segunda muerte de José Peirats». <http://acontretemps.org/spip.php?article312> (15 d’agost de 2013).

[10] Montaña Daniel i Rafart Josep (1991: 19).

[11] Pedro Flores (1981: 273) i Montaña Daniel i Rafart Josep. (1991: 19) i entrevistes a Ramon Casals el 1996, 1997, 2000 i 2001.

[12] Montaña Daniel i Rafart Josep. (1991: 19) i entrevistes a Ramon Casals el 1996, 1997, 2000 i 2001.

[13] Sobretot d’algunes columnes de voluntaris que no havien acceptat la militarització.

[14] Al document «Informe sobre el asesinato de don Enrique Rigabert Martín, comisario de la 153 Brigada Mixta» (IISH Amsterdam, 17D 3), se’ns dona una visió dels fets elaborada des del SIM, controlat pels comunistes, per tant, d’una de les parts aquest litigi. A «Mis contactos con Ester» (IISH Amsterdam 222) podem llegir la visió dels llibertaris d’aquells mateixos fets. Si a més tenim en compte l’«Acta del Pleno de Columnas Confederales y Anarquistas celebrado en Valencia el día 5 de febrero de 1937» comprendrem millor la problemàtica de la militarització de les columnes de voluntaris i l’antagonisme de les forces revolucionàries i les contrarevolucionàries aplicat també a l’àmbit de la guerra.

[15] El Josep havia viatjat ja a Berga el 1939, on tenia contactes que faran d’enllaç en les activitats de la resistència, tant contra els nazis com contra Franco. A més, la seva mare, entre 1939 i 1942, havia anat a peu a França a veure’l fins a dos cops. L’any 1941 va ser detinguda i internada al castell de Figueres.

[16] António Téllez (1996: 336).

[17] Eduard Pons i Prades (2002: 106). Gràcies a ella —una nena aleshores—, es va recuperar de la casa documentació important i compromesa i van poder avisar alguns enllaços.

[18] Téllez (1996: 304).

[19] Montserrrat Roig (1995: 305).

[20] Pons i Prades (2002: 89) i Montserrrat Roig (1995: 305).

[21] Montserrrat Roig (1995: 330).

[22] Cartes i anotacions a llibres i articles publicats sobre l’esmentada temàtica ho demostren. Des d’anotacions sobre petits detalls o matisos sobre textos o articles com algun del Mariano Constante fins a crítiques globals com la que fa del text de Joaquim Amat-Piniella.

[23] Cal destacar també el míting final de campanya proalliberament dels presos Karandanga organitzats per la FEDIP el diumenge 11 d’agost de 1948 a la Salle de la Mutualité de París.

[24] Caixa 15-21 de l’IISH d’Àmsterdam.

[25] En arribar els espanyols al camp, encara era mixt i alguns van tenir fills amb aquestes dones.

[26] Per veure la dogmàtica actitud del PSUC, vegeu les critiques a l’Ester a Lluita, portaveu del partit, al llarg de 1948. Critiquen Josep Ester, els seus articles a Solidaridad Obrera i la campanya en general, i arriben a qualificar Ester de «FAI-falangista» per denunciar la situació dels presos al gulag.

[27] El govern francès, l’anglès i l’estatunidenc li van concedir diverses condecoracions: la Legió d’Honor, el títol de «sous-tinent» de les Forces Franceses Combattantes, la King’s Medal of Freedom i d’altres per la seva participació a la resistència. Condecoracions algunes de les quals va acceptar per qüestions tàctiques —bàsicament les franceses—, tal i com ens va explicar l’Odette Ester el 20 d’abril de 2001.

Comments are closed.

UA-1935469-9