Archives for cejeb

Les Brigades Hurriya i Maria Ferotge a Berga

[Berga] Los labios apretados

[Manresa] Presentació del llibre “Teixint la Història en Roig i Negre” 19/10/2019

Presentació del llibre “Teixint la Història en Roig i Negre” a La Regadora de Manresa, dissabte 19 d’octubre a les 18h, a càrrec de l’autor.

“Teixint la Història en Roig i Negre” és un recorregut per la història rebel i revolucionària de les comarques de l’Alt Llobregat i el Cardoner. L’obra se centra en els dos últims segles de lluites populars i moviments socials d’aquests territoris posant l’èmfasi a tot allò que ha esdevingut anarquismes, en plural. D’aquest estudi es dedueix la continuïtat històrica entre moviments, organitzacions i col·lectius que comparteixen un mateix imaginari.

Es tracta d’un llibre d’història social que recorre el moviment obrer, l’anarquisme, el lliurepensament, el sindicalisme o la contracultura des dels seus orígens fins l’actualitat dins les comarques del Berguedà i el Bages.

…per més info: https://www.instagram.com/laregadora

Agenda Llibertària 2020

Ja tenim feta l’Agenda Llibertària de 2020 i va de Vagues. Si no heu fet encara cap comanda us recordem que podeu fer-la.

El preu final de venda al «públic», és a dir, a les persones individuals —siguin militants o no— és de 12€; així la venem nosaltres, independentment de la quantitat d’agendes demanades. El benefici va per finançar l’autogestió dels projectes del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs i l’Ateneu Columna Terra i Llibertat.

Però els col·lectius o distribuïdores que al seu torn venen l’agenda a persones individuals, tenen un 30% de descompte. Entenem que aquest 30% de benefici que guanyen les distribuïdores, es destinarà a un altre projecte autogestionari i col·lectiu.

En breu la podreu comprar als llocs habituals; o ja podeu fer les comandes a: agenda@berguedallibertari.org.

XXII Marxa d’homenatge als maquis a Berga

Són uns 10 km. El recorregut a wikilog.

La biblioteca obrerista i anarquista de Berga

Un dels projectes principals del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs, sense menystenir la tasca editorial, de llibreria i de reivindicació de la memòria històrica local de manera aplicada i activa, és sense cap mena de dubte la seva biblioteca.

L’any 2001 rebíem el primer fons bibliogràfic de la nostra biblioteca de la mà de la companya de Josep Ester, l’Odette, després d’haver-la anat a visitar des del 1998. Només el llibres (uns 3000 llibres) ja que l’arxiu que també havia de venir a Berga el perdíem en favor de l’Institut d’Història Social d’Amsterdam perquè llavors no teníem local (els alcaldes Farguell i Badia amb Xoy van negar-nos un de provisional) i l’Odette va preferir que anés a lloc segur. A partir de llavors vam rebre altres fons més petits i vam fer una ordenació física seguint una lògica bibliogràfica però sense catalogar.

El 2008 des del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs (CEJEB) començàvem la tasca de convertir aquell munt de llibres en una biblioteca. Una biblioteca no és només un conjunt de llibres més o menys ordenats, sinó l’ordenació sistemàtica dels llibres utilitzant regles biblioteconòmiques, la descripció física i temàtica de cada llibre o document per facilitar als usuaris trobar el què busquen, la restauració, si cal, dels exemplars més desgastats i l’assessorament als usuaris interessats perquè puguin submergir-se en els passadissos plens de llibres i saber descobrir exemplars rellevants per a fer la seva recerca més fructífera

Just després de començar a catalogar. El CEJEB va unir-se a la recent creada Xarxa de Biblioteques Socials (XBS) que aglutina una trentena de biblioteques de temàtiques anarquista, social i obrerista de Catalunya i el País Valencià i de funcionament autogestionat. Formar part d’aquesta xarxa permet la creació d’un catàleg col·lectiu altament especialitzat amb llibres, revistes i altres documents relacionats amb l’anarquisme, el moviment obrer, el sindicalisme i les lluites socials presents i passades. Llibres difícils o impossibles de trobar en biblioteques generalistes, o de poder comprar en qualsevol llibreria.

La catalogació col·lectiva permet a través de progamari lliure, concretament a través del programa PMB, unir les diferents biblioteques en un mateix llenguatge biblioteconòmic, i així una trentena de biblioteques separades físicament, poden actuar com si fossin una de sola. No només estem units per un mateix llenguatge de catalogació sinó que regularment realitzem assemblees i trobades. Des de les biblioteques amb més experiència formem a les més noves. I ens mantenim en contacte per resoldre dubtes, unificar criteris i coordinar-nos per seguir fent la xarxa més gran.

El número de títols totals s’està acostant als 30.000. Podeu consultar el catàleg en línia a: http://cataleg.xarxabibliosocials.org

Al CEJEB tenim un fons de més de 7.300 llibres. La donació original prové d’Odette Ester, vidua de Josep Ester que va donar al CEJEB més de 3.000 llibres pertanyents al seu marit, un home culte amb un fons bibliogràfic impressionant, ple de llibres de temàtica anarquista tant en castellà com en francès, sinó també podem trobar-hi obres molt rellevants sobre filosofia, biologia, física, ciències polítiques i com no història tant de la Guerra Civil Espanyola i de la Revolució Social de 1936, aixi com de la Segona Guerra Mundial i els camps de concentració nazis que Josep Ester va patir en primera persona. Molts dels llibres són signats pels seus autors, el que els converteix en autèntiques joies i plens de retalls de diari relacionats amb la temàtica que permeten comprovar les opinions de Josep Ester sobre fets que havia viscut personalment.

A la donació original si van sumar tres grans donacions més: Magdalena Botinas, Rosa Maria Postigo i Txema Bofill, que van doblar el fons original, així com de petites donacions anònimes, gent que volia fer créixer la nostra biblioteca i a qui estarem sempre agraïts i que ens han ajudat a crear un fons molt més complert, permetent cobrir moltes més temàtiques i disposar de noves edicions dels llibres més rellevants.

A finals de 2017 hem acabat la catalogació de tots els llibres dels que disposem, i ja estan a total disposició de qui vulgui gaudir-ne i aprendre’n com ja porten fent desenes d’estudiants, investigadors o simples curiosos que ens venen a visitar

Els futurs reptes: la catalogació de les més de mil capçaleres de revistes anarquistes, els audiovisuals, els cartells i la documentació. I sobretot, que tot això sigui conegut i fet servir per la gent de Berga i d’arreu.

Ens podeu trobar a Berga al carrer del Balç, 4, baixos dreta.

Salut! i us esperem a la biblioteca!

Pantera & Pep i tu

[Gironella] El maquis al còmic

Recordem Ramon Casals

El proppassat dissabte 3 de novembre a la plaça Magdalena de Berga, al número 3, va ser col·locada una placa que recorda que en aquella casa, ara fa 110 anys, va néixer l’anarquista berguedà Ramon Casals Orriols, Ramonet Xic. La placa la va posar el Centre d’Estudis Josep Ester Borràs i al llarg del dia i el dia abans van haver altres activitats a l’Ateneu Columna Terra i Llibertat per tal de celebrar-ho: concert d’HK, Sirles Piano Bar, i sopars i dinars populars.

Ramon Casals va ser un anarquista de Berga, de la CNT i de les Joventuts Llibertàries. De rígida moral. Podríem dir que individualment purista però obert respecte l’organització, ja que sempre va apostar, davant les divisions per la unitat confederal. Ell es definia com a Tolstoià pel seu pacifisme. Era fill de família obrera i orfe de ben jovenet,  va tenir un paper molt destacat com a militant, delegat i portaveu de la CNT del tèxtil berguedà durant les vagues dels anys vint, en destaca el seu paper a la del 1928. Un dels principals impulsors de la CNT durant la Segona República. Un dels creadors del Comitè Revolucionari a Berga el 1936, gelós d’evitar represàlies arbitràries durant els primers dies de la revolució. Anà al front voluntari a la Columna Terra i Llibertat. En no acceptar la militarització va tornar a Berga on va tenir responsabilitats municipals durant un any. Va tornar al front a la 153 brigada mixta, antiga Terra i Llibertat. Va marxa a l’exili i va passar per diversos camps de refugiats i batallons de treballadors evitant —escapant-se— de treballar pels alemanys. Va militar a la CNT de l’exili i va morir l’abril de 2001 a Err, França.

Carta oberta: El treball esclau dels presos sota el franquisme

Per les meves activitats antifranquistes vaig ser detingut el 18 d’octubre de 1949 i condemnat a pena de mort per un Consell  de Guerra (Causa Sumarísima número 638-IV-49) dut a terme a Barcelona el 7 de desembre de 1949.

La pena de mort em va ser commutada per la de trenta anys de reclusió major, de la que vaig complir-ne vint anys i sis dies.

Amb la mort de Franco el 1975, vaig considerar que havia arribat el moment del reconeixement de la veritat històrica, de tot el que havia passat a partir de 1936. I el reconeixement de totes les víctimes, de la mateixa manera que arreu s’havien reconegut les víctimes del feixisme internacional.

A partir d’aquell moment començo una nova lluita, aquesta vegada reivindicativa, per tal que el dret de tots els que havien sofert es fes efectiu.

L’any 1984 es va aprovar al Congrés dels Diputats una llei que segons diu el BOE del 7 de març: «Los periodos de prisión sufridos como consecuencia de los supuestos contemplados en la Ley 46/1977, de 15 de octubre, de Amnistía, tendrán la consideración de períodos de aseguramiento a los extinguidos Subsidios de Vejez e Invalidez, si fuera anterior al 1 de enero de 1967» (…), el pagament de les cotitzacions esmentades ha de ser a càrrec de l’Estat.

Si l’Estat va pagar les cotitzacions esmentades no s’entén com considera als presos polítics del franquisme pensionistes de segona, amb dret només al Seguro Obligatorio de Vejez e Invalidez (SOVI). Dedueixo per tant que l’Estat no va pagar el que la llei diu i per això els expressos polítics no tenim una pensió contributiva. Del que es desprèn que va estalviar-se bona part de les nostres pensions, en particular les dels que com jo vam patir vint anys de presó.

         No van tenir en compte que hi van haver milers de presos republicans que van treballar a la presó per un salari de misèria, molt inferior al dels treballadors lliures, en una situació d’explotació que ratllava l’esclavatge.

Constato que l’aportació al món del treball dels presos polítics va ser tant important com el dels treballadors lliures, partint d’aquest principi haurien de tenir els mateixos drets.

Les presons, penals i camps de concentració van ser una bona cantera pels empresaris addictes al règim, un lloc idoni d’explotació que els va permetre fer diners ràpidament a costa dels presos polítics. La Direcció General de Presons rebia per aquesta infame explotació grans quantitats de beneficis a canvi d’oferir una ma d’obra barata i obedient. Obedient a causa d’amenaces i càstigs.

Quan sorgien conflictes laborals la Direcció els sufocava radicalment, amb les cel·les de càstig i, tot seguit, els presos rebels eren duts a altres centres penitenciaris amb una nota disciplinària a l’expedient. La nota implicava la suspensió de la redenció, fet que prolongava l’estància a la presó.

El sou ridícul que rebien els presos polítics de les empreses explotadores, donava amb prou feines per comprar uns moniatos, just per sobreviure. La gana a les presons franquistes als anys 50 era molt gran. No eren un centre de repòs sinó d’extermini. Cada un es defensava com podia, alguns van perdre la salut a causa de la gana, fins i tot alguns van perdre el cap. En qualsevol cas ningú se’n sortia bé. Per aquest motiu molts presos polítics van sortir en llibertat en unes condicions físiques molt precàries i no van aconseguir tenir una vida normal en llibertat. Un altre «oblit» dels nostres governants.

Per anar acabant: per vint anys de presó més quatre que vaig treballar en llibertat cobro amb el darrer augment 420 euros al mes. Que serveixi el meu cas com a prova, segur que n’hi ha molts més.

En l’expectativa d’aconseguir un principi de justícia per la ignominiosa explotació de la que vam ser víctimes. És pel que exigeixo una indemnització que recompensi, en part, el que ens van robar. I tot i que tinc el convenciment que aquest problema no se solucionarà en tant que no hi hagi un rescabalament judicial als presos, amb anul·lació de sumaris; fet que fins ara cap govern ha volgut emprendre.

Joan Busquets Verges

S’adhereixen a la reivindicació:

  1. Centre d’Estudis Josep Ester Borràs (Berga)
  2. Ateneu Columna Terra i Llibertat (Berga)
  3. Sindicat d’Activitats Diverses del Berguedà de la CGT (Berga)

Podeu adherir-vos escrivint a: cejeb@cejeb.org

Qüestionari d’un periodista impertinent:

Vostè creu que tindran en compte la seva reivindicació?

El que crec i estic segur és que caurà al calaix de l’oblit.

Si està tant segur que no li faran cas…, per què ho fa?

Les injustícies s’han de denunciar, de manera sistemàtica i implacable. Porto quaranta anys exigint que es reconeguin els nostres legítims drets.

Però sense cap resultat positiu

Cert, tanmateix tampoc considero que el meu combat reivindicatiu hagi estat estèril, a més actuo d’acord amb la meva consciència, i continuaré, tant si sóc escoltat com sinó.

CASTELLANO:

El trabajo esclavo de presos bajo el Franquismo

 

    Por mis actividades antifranquistas fui detenido el 18 de octubre de 1949, y condenado a la pena de muerte, por un Consejo de Guerra (Causa Sumarísima nº 638-IV-49) celebrado en la plaza de Barcelona, el 7 de diciembre de 1949.

    La pena de muerte me fue conmutada por la de Treinta años de reclusión mayor, la cual cumplí VEINTE AÑOS Y SEIS DIAS.

    A la muerte de Franco en 1975, creí llegado el momento del reconocimiento de la verdad Histórica de todo lo sucedido a partir de 1936, y el reconocimiento a todas las víctimas, de la misma manera que por todas partes en Europa se había reconocido las víctimas del Fascismo Internacional.

    A partir de aquel instante se inició una nueva lucha, esta vez reivindicativa, para que el derecho de todos los que habían sufrido se hiciese efectivo.

    En 1984, se aprobó en el Congreso de los Diputados una Ley, que según el BOE del 7 de marzo de 1984, hay un párrafo que  especifica: «Los periodos de prisión sufridos como consecuencia de los supuestos contemplados en la Ley 46/1977, de 15 de octubre, de Amnistía, tendrán la consideración de períodos de aseguramiento a los extinguidos Subsidios de Vejez e Invalidez, si fuera anterior al 1 de enero de 1967» (…), El pago de las cotizaciones a que se refiere será a cargo del Estado.

    Si el Estado pagó las cotizaciones en cuestión, no comprendo por qué consideraba a los expresos políticos del franquismo pensionistas de segundo orden con el escalafón más bajo, Seguro Obligatorio de Vejez e Invalidez (SOVI). Deduzco que el Estado no pagó lo que debía y por ese motivo los expresos políticos no tenemos una pensión contributiva, lo que se desprende que  escamoteó una buena parte de nuestras pensiones, en particular los que como yo padecimos veinte años de cautiverio.

    No tuvieron en cuenta cuando tomaron esta disposición, hubo miles de presos republicanos que trabajaron en la cárcel por un salario de miseria, muy inferior al de los trabadores libres, en unas condiciones de explotación que rayaba la esclavitud.

    Constato que la aportación en el mundo del trabajo de los presos políticos fue tan importante como la de los obreros libres, partiendo de este principio deberían tener el mismo derecho.

    Los penitenciarios y campos de concentración fue un buen pasto para los empresarios adictos al régimen, un lugar magnifico de explotación para enriquecerse rápidamente a costa de los presos políticos. La Dirección General de Prisiones percibía por esta infame explotación cuantiosos beneficios a cambio de ofrecer una mano de obra barata y obediente. Obediente a fuerza de amenazas y castigos.

    Cuando surgían conflictos laborales la Dirección los sofocaba radicalmente, con celdas de castigo y seguidamente los presos rebeldes, eran trasladados a otros penitenciarios con una nota disciplinaria en el expediente. La nota implicaba suspensión de redención, medida punitiva, que prolongaba inexorablemente la estancia en prisión.

    El sueldo abominable que percibían los presos políticos de las empresas explotadoras, daba escasamente para comprar unos boniatos, lo justo para sobrevivir. El hambre en las cárceles franquistas los años 50 no era un lugar de reposo, sino de exterminio. Cada individuo se defendía como podía, algunos perdieron la salud a causa del hambre e incluso la razón, comoquiera que sea nadie salía indemne de la prueba.

   Motivo por el que muchos presos políticos salieron en libertad en unas condiciones físicas disminuidas, y no consiguieron desarrollar una vida personal y profesional normal. Este es otro fallo de nuestros “Gobernantes”, que no tuvieron en cuenta estos casos concretos.

     Para abreviar, por 20 años de cárcel más cuatro que trabajé en libertad, cobro con el último aumento 420 euros al mes. Qué valga mi caso como una prueba, seguro que habrá mucho más.

    En la expectativa de conseguir un principio de justicia, por la ignominiosa explotación que fuimos victimas. Es por lo que exijo una indemnización, que recompense en parte lo que nos robaron.

Aunque tengo el convencimiento que este problema no se solucionará tanto no haya un resarcimiento judicial a presos, anulación de sumarios; evento que hasta la fecha nuestros sucesivos gobiernos han sido poco propensos.

  Juan Busquets Verges  

Adhesiones:

  1. Centre d’Estudis Josep Ester Borràs (Berga)
  2. Ateneu Columna Terra i Llibertat (Berga)
  3. Sindicat d’Activitats Diverses del Berguedà (Berga)

Para adherirse escribir a: cejeb@cejeb.org

—————————————————————

Cuestionario de un periodista impertinente

   ¿Cree usted que tendrán en cuenta su reivindicación?

Lo  que si creo y estoy persuadido irá al cajón del olvido.

   Si está tan seguro que no harán caso… ¿por qué lo hace?

Las injusticias hay que denunciarlas, sistemáticamente, y sin concesión. Llevo cuarenta años exigiendo que se reconozcan nuestros legítimos derechos.

   Pero, sin ningún resultado positivo.

Es verdad, aunque tampoco considero que mi combate reivindicativo haya sido estéril, además obro de acuerdo con mi conciencia, y continuaré, tanto si soy escuchado o no.

[Berga] Homenatge al Ramonet Xic

UA-1935469-9